LA TIETA ISABEL

L'àvia Carme i la tieta Isabel (mare i filla), seien una enfront de l'altra, a cada costat d'aquell antic vetllador de sastresses. Jo, un infant, jugava al seu voltant mentre elles treballaven, parlaven, cantaven i passaven la major part de les hores del dia en aquell cosidor, cosint a ma i a màquina, amb aquella vella "singer"... També rebien visites de persones que es venien a provar els pantalons o trajos que els feia la tieta amb l'ajut de l'àvia. La tieta Isabel va ser una de les millors sastresses de Manresa d'aquells anys cinquantes. I jo, testimoni mut (unes vegades) sorollós (altres), vaig anar aprenent en totes aquelles tardes inoblidables de la meva infantesa (mentre els meus pares eren a treballar, la mare a la Fàbrica Nova, el pare, pintant parets i rètols), tota una sèrie d'actituds, tarannàs, cançons religioses i tradicionals catalanes, que em van infondre un sentiment, una identitat, que tota la vida he portat a dins amb joia. Una catalanitat dolça i profunda, un sentit musical, una estimació per les nostres coses i per aquell avi meu andalús (l'avi Manolo) que va venir del Sud, molt abans del Cop d'Estat de Franco, i que només em va conèixer tres anys de la meva vida, que tan m'estimava, i no recordo.

La tieta Isabel, se'ns dubte és una de les grans Icones de la meva infantesa. Em sap greu (i això sempre passa quan les persones ja no hi son) no haver-nos relacionat més intensament aquests darrers anys de la seva vida, sovint delicada i dolorosa, i malgrat haver mort d'accident, i no pas per cap de les seves dolences. No obstant això, sempre sabíem d'ells, també del Gabriel i la Gerta, a través de la meva mare, que també els parlava de nosaltres, que vam viure més de trenta anys a Sant Vicenç de Castellet i vàrem haver de marxar-ne per tristes circumstàncies familiars no volgudes.

La tieta Isabel, en aquells anys, va ser per mi com una segona mare, i sempre, en totes les circumstàncies de la meva vida la he portada a dins el meu cor de forma indeleble, la seva espiritualitat, sempre ha planat en mi, fins en aquells anys, en que no n'era prou conscient.

Quant les persones s'estimen tan i son tan sensibles, el patiment per l'abcència de l'altra és doblement gran, en el cas del Gabriel i la Isabel, els meus oncles, sé que això és així. Però l'avantatge que tenen és la seva Fe, sobre els que no en tenen, puig que la fortalesa que això els dona només la saben ells. A tots porta a la reflexió la mort sobtada d'algú, i més si aquest algú és de la talla de la tieta Isabel. Discreta, però de presència notable i insubstituïble (com recordaven ahir tots els seus amics i companys de la Parròquia de Crist Rei), la tieta Isabel ens segueix estimant a tots des d'on és ara. Que la seva llum ens arribi a tots ara i quan més calgui.


Manuel Luis Tatjé- Juliol 2.006

Nota: Carta publicada al Diari Regió/7 de la Catalunya Central el Dimecres 19 de Juliol del 2.006 (amb algunes retallades per "qüestions d'espai". ?¿